L'Aire de la cova

L'aire de la cova és viciat, viciat de cabòries, de crits sostinguts,perquè mai ningú ha cridat aquí dins.

El seu habitant ha fet que li suin les parets a aquesta cova en més d'una ocasió. La primera quan va néixer. Ho va fer aquí dins, doncs sa mare és la cova. En el moment del part la roca suava aigua regalimant des del sostre i formant un petit rierol que s'avocava a la sortida. Les parets es van esquerdar i durant hores tremolaven com si el nadó no es decidís a sortir. S'hi estava massa ve al cor de la Terra com per sortir a la superfície. Però finalment va decidir formar part del paisatge Maresmenc i esclatà enbogidament a plorar com si se'n arrepentís.

Ara tenia 20 anys i la cova començava a fer pudor a tigre. El món es movia, però no pas dins la cova, on la pedra és dura i s'erosiona de segle en segle. Tenia moltes teories de com havien de ser la vida allà fora. Preguntava a la seva mare, i la seva mare només li sabia respondre:

" Jo no puc explicar-te el que és viure perquè jo sóc inherta. No puc explicar-te el que és respirar, doncs jo no tinc diafragma. no puc explicar-te que és estimar, doncs la roca és dura. Fill, només et puc dir, que una fulla és una fulla; el cel és el cel; la fusta és la fusta; el sol és el sol... Ara ets tu qui ha de donar significat a les meves paraules."

El noi va dirigir-se a la sortida, va mirar la panoràmica i aquella bellesa ja no la podia explicar.