Wolf

La cabanya estava feta de la mateixa fusta que el cos dels avets del seu voltant. Sempre hi fluctuava una brisa especial en aquest racó. La d'aquella tarda era freda però t'abraçava amb amor, com només sap la mare natura. És per aquest motiu, per aquestes sensacions, que els avantpassats d'en Lluna Blava, l'actual ocupant de la cabanya, van triar establir-s'hi. Eren la tribu indi-americana del Llop de llom Platejat en honor a aquest animal autòcton. La bèstia, que rondava i sobrevivia per aquells turons, mantenia una relació de dominància amb aquell poble. Quan el llop decidia aparèixer, el cap de la tribu havia de conversar, de vegades durant hores, amb aquell animal que volia expressar algun desig o plorava pel que havia viscut en solitut dins les entranyes del bosc.

En Lluna Blava era l'últim descendent d'aquesta tradició que començà 600 anys enrere. Els records de les històries que havia escoltat de petit eren ja l'últim testimoni de les vivències dels seus revessavis. Aquests pensaments ja divagaven cap l'oblit i pocs cops es presentaven al cap del nostre amic. En Lluna Blava havia conegut a una xiqueta californiana d'ascendència francesa, la Marie Bourgou, i des d'aleshores n'hi venien d'altres pensaments. No necessariament ardents, que també, sinó també vingueren les seves primeres precupacions materialistes. "Com pots viure així!? haurem de redecorar aquesta xossa, que ara és un niu de rates. Ah! i caldrà posar una gran televisió que em tornaré boja amb aquest silenci...."




El gran llop platejat encara venia a confessar-se algunes nits que se sentia moix. Com que l'únic membre de la tribu viu era en Lluna Blava doncs li explicava a ell les expreriències que havia viscut els darrers dies. Aquell llop tenia una presència de rei. Era una imatge per al silenci. Observar-lo mentre comunicava les seves angoixes ja era un regal pel seu interlocutor. En 600 anys aquell llop havia escissat a més de 50 homes que l'escoltaven amb compassió, parant bé l'orella i sense treure-li l'ull de sobre.

Però la Marie no estava per punyetes. Aquell "gos" mai li havia fet gràcia i quan va poder el va empressonar: "Carinyo, ara que serem tan feliços amb la nova personeta que vindrà, potser hauríem d'anar amb compte amb aquell gos... potser té la ràbia o li vol fer mal al nen... mai se sap... es que no mires les notícies?" "Però Marie...és un animal sagrat, mai ha fet mal a ningú..." Però les cuixes de la Marie estaven més mulsudes i atractives que mai i més si s'aixecava la faldilla d'aquella manera com ella només sabia. En Lluna Blava va oblidar ràpidament el contingut d'aquella conversa, va oblidar les llegendes ancestrals i , per un moment, també va oblidar qui era son pare.

Poseu en marxa la vostra imaginació: El cel és verd, rogent i amb destells daurats. El silenci regna sota i sobre el bosc. El llop ancià, de 600 anys, jau a terra davant la cabanya. Unes cadenes ben amarredes al coll fan que jaigui més del que voldria. Està aburrit. Ja no diu res. Vigila la casa, perquè desconfia dels humans.