Els teus ulls

La teva mirada ja em diu d'on vens i cap on vas. Sé que el color és pur atzar genètic però reconec que el blau dels teus ulls fa que em gronxi relaxadament pel vaivé de les onades. El mar que expresses quan em mires vol ser descobert per algun Cristòfol Colom perdut en aquesta gran ciutat. Però mai arriba oi?

Deixa'm que sigui jo aquest jove explorador que et llegeixi la mirada. Has crescut entre coixins i no vols que ningú vingui i et desmonti el conte de fades. No creguis que per aparentar la fragilitat del quars, ets quars, ni mica, ni feldespat. Ets molt més que això, no riguis, creu-me. Tens sort d'amagar aquella nena juganera en un racó del teu iris fraccionat pels solcs i també tens sort al amagar els errors que els teus avant-passats van cometre i tu no cometràs.

Sé que no creus en Déu, però per a que els ulls parlin de tantes coses ha d'haver-hi algú que organitzi les mirades.

Estem a pocs centímetres l'un de l'altre, i en canvi percebo un abisme entre tu i jo. Sí, per molt que somriguis et mantens a anys llum de les meves paraules, ho sé. Escoltes, no ets pas sorda; veus, no ets pas cega; però raones massa i et busques enemics allà on vas. Al teu estanc s'hi enfonsen pedretes que la gent que t'estima va llençant per a ajudar-te. Aquestes pedres s'enfonsen i et cauen als peus.

Ei, ara potser m'estik flipant! no tinc la carrera d'analista d'ulls ni res d'això! però és que els teus ulls fa dies que volen dir-me tot això.