Oceana

Hi havia una vegada un noi que va néixer d'un cocotero en una illa, tota per ell. Oceana, l'ànima del mar, només de veure'l es va enamorar bojament. Estava tan enamorada que quan el veia, la marea pujava i tota la illa era invaida pel mar.

El primer cop gairebé l'ofega, però tenia els pulmons molt grans de fer pesca a pulmó lliure i va resistir . A la segona i les següents, ja estava escarmentat i el home corria fins el cim més alt de l'illa. Oceana frustrada, cada cop s'hi apropava més a aquest cim i el noi tenia por que algun dia la marea pugés més a munt que el cel.

Cada cop feia menys soroll, evitava trepitjar branquillons i respirava més fluix i més tallat per tal que Oceana, que té orelles en totes les onades, no el sentís. Va agafar fang i es va embrutar tot el cos i el cabell, es va ficar una gepa i nos va rentar les dents en un mes. Oceana tenia ganes de veure'l però quan el va veure amb aquell aspecte va dir:

"Ja t'has tornat vell i lleig amb el pas del temps, com tot els humans! Vet aquí la vostra condemna! Ja no et vull posseir, me'n buscaré un altre"

L'home aliviat, va continuar amb el seu aspecte brut i fangós durant anys i panys, i va viure tranquil. Aleshores un dia, va morir de vell a la platja. Oceana va acudir a veure el que havia sigut el seu gran amor. El va acariciar amb les onades i el va dur dintre el seu sè. Allà li va retornar l'eternitat dels dies, la fresca juventut. Aleshores prenyada altra cop, Oceana va donar a llum a un banc de 10.000 peixos blaus, que van nadar ben lluny, a les aigües de l'Àrtic, fora de les corrents d'aquella mare perversa.