El vell i el riu

Admiro el silenci present en tot. El silenci dels arbres; el silenci en moviment de l'aigua, el silenci transmutador del foc, el silenci ferm de la terra mullada. Als teus ulls també hi ha un silenci, el més bell que he presenciat mai. La quietut de saber-te viva és el que alimenta el meu silenci.

El buscador d'or ancià ha trobat quelcom valuós el seu sedàs. dins de l'instrument hi romanen unes pedretes que el riu ha arrosegat, destells d'or i algunes gotes d'aigua que el riu ha fet baixar. Ell mateix es mira el contingut del sedàs i se'n adona que ell no es més que aigua, pols i unes engrunes d'or. El silenci de la imatge li recorden els ulls de la seva estimada, plens d'alegria. Mira el cel, amb la joia d'un buscador que ha trobat, i no hi troba més que blavor i encara és més feliç. "No he de fer res més", pensa "ja he trobat el que sóc." Aleshores es desploma i es deixa arrossegar riu avall.

L'aigua es fresca i saludable. El cos de l'ancià comença a fragmentar-se formant un banc de salmons lliures que salta sense parar esquitxant les riveres costaneres inmersos en el silenci de la vida joiosa.