Les mans de la meva mare sempre són humides. Sempre estan fredes. La mà dreta penetra dins l'ànima dels cims més gèlids. Durant l'hivern acaricia la neu, n'agafa un grapat i se la refrega pel pit. La calor del seu cor la fon en un acte alquímic. Fa un gest descendent amb el braç esquerra i les gotes regalimen dins d'un plat de sopa. Quan és ple, llença aquesta aigua amb un moviment contundent cap el terra. Ho fa amb tanta força que així neix el riu: desbordant i ple de vida, com mil cavalls indomables.
Jo ara que sóc a mar, l'enyoro. Enyoro les seves llàgrimes, el seu alè fred i sobretot, les seves mans fortes i fràgils a la vegada. Qui fóra gota pura altre cop! Ara al mar només hi ha brutícia! Sóc filla d'una font que no oblido per més brutícia que empassi. Qui fóra gota pura altre cop!
Per la Marta, autora de la fotografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada