Honestament, no conec mirada més serena. Vaig recuperar la seva imatge un matí després de llevar-me i em va sentar com una briseta fresca que entra per la finestra del meu lavabo. Era la meva tieta Francina aquell ventet que em gelava les galtes.
Concretament la recordava asseguda al quart banc del Jutjat el dia del meu casament. La pamela que duia li sentava molt bé. Duia una trajo de colors cruus molt elegants. Els llavis pintats d'un rigorós vermell i els ulls amb ombres verdoses. No estava ni gaire erguida i encorvada mentre seia. Havia trobat una postura natural que la feia bella. Sempre havia trobat una postura natural i bella en els seus afers de la vida. És d'aquelles persones que destaquen sense voler-ho, que enamoren allà on trepitgen. Era un parèntesi d'harmonia en el nostro món caòtic.
No és que estigui enamorat de la meva tieta, ni molt menys! No... Encara que si no hagués sigut tieta meva, encara potser sí que hi estaria colat... El que passa és que ha estat un referent per mi. Des de petit, el seu contacte em tranquilitzava. Una abraçada seva feia que em disminuissin les pulsacions i que la respiració es relaxés. I ara amb la meva actual dona succeix al revés, em pugen les pulsacions, el colesterol, el sucre, la sal i la pebre si cal! És una cria cridanera i rondinaire. Què hi vaig trobar en semblant persona? No sabia que en un cos tan petit i pogués cabre tanta mala llet.
És perxò que recuperant el record de la meva tieta Francina López, que en pau descansi, sento la frescor de la seva mirada, la serenor dels seus gestos i la seva olor a senyora. Que mai s'apagui aquesta brisa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada