Clavells per tothom

escoltar

2011-10-01T11:20:00.001-07:00

Escoltar és una virtut. Hi ha moltes persones i moltes coses que volen ser escoltades. No estem gaire acostumats a escoltar.

El primer que hauriem d'escoltar es el nostre cos, i ni tan sols això.

la nostra ment només fa que estar ocupada, xerra i xerra i només s'escolta a ella mateixa. Li hem d'ensenyar a mirar de veritat, a sentir i a escoltar de veritat i no de manera hipocrita.

Això es una cosa que m'ha ensenyat el viatge. Si no cedeixes i intentes comprendre l'altre et transformes amb un despiatat egocèntric...
Aquí occident ens ensenyen a això, a mirar-nos el melic i a competir fins i tot amb els teus amics. Això es lo trist. Allà l'india son uns deixats pero estan molt mes pendents dels altres. Aquesta es l'alliberacio del nostre mon: contemplar l'altre i donar-li valor.

Published with Blogger-droid v1.7.4

el crac del 24

2011-09-27T09:45:00.001-07:00

Hi ha moments a la vida que son un punt i a part. Allò que vius, viscut està i per més que t'hi aferris ja no és el mateix.

La india ha estat un punt i a part per mi. Molt subtilment m'ha ensenyat coses del món, de les persones i de mi mateix. No puc viure com he viscut fins ara. Senzillament no en sóc capaç. No sé el motiu, es molt endins...

Busco una funció en aquest món, el meu lloc. Per a què he vingut?

No puc viure més emmirallat. Vull ser menys egoista. Deixar enrere les tonteries...

Al cap i a la fi, el que vull és ser més humà.

Published with Blogger-droid v1.7.4

2011-08-02T12:06:00.001-07:00

A caso el paisaje percibe el frío como yo lo siento? Parece que no, que no tiritea. Permanece tan neutro, siguiendo su curso sin prisa. Oigo los insectos que revolotean entorno a mi, y las flores que esperan pacientes la noche, sin miedo. Que silencioso es todo. Y mi pensamiento está agitado. Qué busco? No lo sé. Me siento un ignorante ante el silencio.

Oscurece y yo sigo aquí escribiendo... No quiero ser este paisaje porque estos prados, este cielo y las rocas no se enamoran, no lloran ni rien ni se immutan... Ante tal espectaculo natural yo solo quiero compartirlo con alguien.

Published with Blogger-droid v1.7.2

2011-06-30T02:34:00.001-07:00

Published with Blogger-droid v1.7.2

JUNY

2011-06-26T15:43:00.001-07:00

Cada juny és com la culminació del curs. De cop i volta, tot s'acaba i em quedo sol amb tot l'estiu per endavant, amb una espècie de sensació de dol.

El juny em fa mal. Aquest últim ha estat fantàstic i ara ja s'acaba. Tot ha estat com un llampec... Però he disfrutat molt.

Li he dit adéu a la universitat i al pràcticum i això em recorda que em faig gran...

Li he dit adéu als nens del menjador i a la seva espontanietat i somriures. Com els trobaré a faltar! A les colònies vaig tenir l'oportunitat de descobrir que eren grans personetes i ells de descobrir que jo no sóc tan ogro com al menjador... Els enyoraré l'any que ve.

Adéu també al teatre. Després d'un any preparant-ho tot, ha sortit una creació d'allò més bonica i el 18 de juny vam disfrutar mil davant el públic. Kin subidón. Sóc adicte a subidons així.

I adéu a les festes majors de Vilassar que omplen els carrers i les places del poble, inaudit per ser vilassar. Vam col·laborar representant l'obra aquí la plaça de l'era i molt be. Demà els focs... Em recorden que cada any sóc una mica més gran. Cada petard que llencen, en sóc una mica més conscient de que el temps passa.

Per mi, juny es més radical que el fi d'any. Marca el fi d'una etapa. Ha estat un curs fantàstic. Ara ve juliol, casal. Avera que em depara.

Published with Blogger-droid v1.7.2

CIEN BUEYES

2011-05-29T15:11:00.000-07:00

Rieronse de mi voluntad hasta que yo empecé a reirme de mi. Entonces, humillado por mi mismo, ya todo eran consuelos, todo penas y falsedad. Pero debajo hay mala leche. Hay un tú no puedes hacerlo ¿pero te has visto? pero yo te apoyo, eh! El mismo que me jodió ahora se preocupa por mi. Yo alzo la vista a la plaza y veo 20.000 personas en una asamblea. En ellos hay voluntad. La mía está un poco dormida, resacosa de humillación. Despierta amiga!! Despierta que la fiesta empieza a rebosar. Nunca fuiste menos, eres legítima y rebelde; acuéstate por la noche como yo lo hago, pero no te duermas durante el dia.

Amigo, no te rías de mi deseo porque es bonito, no te rías de lo que siento porque es verdad, no humilles mi posición porque yo ya no la piso, respeta lo que soy y los cien bueyes de la voluntad!!

FLORENCIO

2011-05-28T04:04:00.000-07:00

El cielo es un lugar indefinido, misterioso y azul, como los ojos de mi abuelo. Tenía una dolencia en la vista que no le permitía ver de frente sino que solo te podía ver de reojo. Habla sin hablar y no decía nada, más te observaba con esos ojos que albergaban tantas posiblidades como anchura tiene el cielo. Aún no sé en que pensaba! De verdad lo digo. Ésta mirada lejana le daba una infinita candencia.

Mi abuelo amaba caminar por ciudad durante horas. Le encantaban los caminos un poco salvajes y los pedazos de tierra que aun quedaban sin cimentar. Siempre caminaba preferiblemente solo. Fue cartero en la Ciudad Condal y conocía el nombre de todas las calles. Más tarde, en su jubilación, fue tesorero en la Asociación de Vecinos de Horta y cuando se retiró porque ya no veía nada y no podía contar dinero, recibió un premio por su metódica gestión.

Nos enseñó a mi y a mi hermano a jugar a la Brisca y a la Escoba. Recuerdo también que cuando venía dormir a casa mirábamos la televisión hasta tarde y su presencia me tranquilizaba. No sé si se enteraba de mucho porque a a parte de no ver bien, era bastante sordo. Recuerdo que se pasaba tardes enteras sin moverse del sofá, escuchando la radio sin decir palabra. Era sigiloso, a veces pensabas que no estaba allí, pero lo estaba.

¿Qué le debería pasar por la cabeza? Aun me lo pregunto. Cuando he vuelto al pueblo donde nació, San Vicente del Valle, miro el paisaje y lo veo a él. La tierra hace los hombres y el carácter de mi abuelo Florencio era un pedazo de la tierra castellana. Hablamos de un lugar que a principios del siglo XX era rudo, agreste y seco. Se dió a luz a niños que ya nacieron siendo medio adultos. Esta tierra fue una madre incapaz de abrazar a sus hijos porque en aquellos tiempos no sabía cómo hacerlo. Los inviernos eran helados, los veranos eran arduos y esta seca mujer no conocía otro sabor que no fuese el del trigo. Centenares de hectarias de trigo...

mis abuelos

2011-05-27T17:59:00.001-07:00

Avui anant cap l'assaig de teatre no em parava de venir al cap una idea que m'engresca molt: vull fer una descripció molt detallada del que signfiquen per mi els meus avis. Ara ja no hi són, però han estat referents per mi, de vegades sabent-ho i d'altres sense ni tan sols saber-ho. És el meu homenatge personal a 4 persones que van abandonar les seves terres per establir-se en un món més industrialitzat i on es parlava una llengua extranya.

No entenc perquè però necessito abocar qui foren per mi i com els veia. Són uns personatges ben carregats de històries i vivències. És ben cert que tenien 4 maneres distintes de fer... L'atzar va fer quee d'ells en sortissin uns fills i després uns néts que han seguit camins dispars.

En els pròxims dies ficaré tot de la meva part per reconstruir les vides i els caràcters dels meus avis. Vull donar-los a conéixer; donar-los ànima altra cop.

ARA

2011-05-15T04:56:00.000-07:00

L'ara és el gran plaer. En un sol instant ho tens tot, perquè estàs viu. El cap i les paraules es summergeixen al centre de l'ésser i allà desapareixen.

Et fusiones amb l'acció, amb la respiració, amb cada paraula que dius, amb allò que sents... i tornes a desparèixer, per ser únicament consciència. Aleshores li dones valor a allò que tens, sorgeix la poesia i l'art i emergeix cap a totes les direccions el goig de viure.

Llicenciat

2011-05-07T13:30:00.000-07:00

Uns braços oberts esperant una abraçada,
només són paraules buides,
I doncs, vull abrassar la vida.

Les coses tenen una certa màgia
i s'apren a veure-la poc a poc.
Aquestes es mouen i tenen un color
i moren quan dormo.

Més enllà de veure-les d'un color sèpia,
he vist que de dintre meu en raja el sentiment, la màgia de debò.
La tendresa, l'enyor, la ràbia i l'èxtasi broten del meu ésser
arrelat a cada òrgan amb urpes vermelles.

Alço la vista i veig el nord, on mai es fica el Sol.
Allí hi vola la Raó, un colom missatger que algú va enviar-me fa molt de temps,
quan era petit i necessitava entendre el món.

Miro la colometa seca i esqüeta,
pobrissona
i no vull guiar-me tant per les paraules,
vull sentir més de mi;
alçar el vol i ser un àliga.

vilassar

2011-05-04T09:31:00.001-07:00

Published with Blogger-droid v1.6.8

un misterio

2011-05-04T07:46:00.000-07:00

Todo es una excusa para no amarte,
Todo mentira,
una ilusión,
todo para no amarte,

porque lo nuestro no es posible,
pero es tan nuestro, tan secreto...

Llevo la vida disimulando, mirando algo que no fueras tu,
pensando en mis problemas, sufriendo para no amarte,
para no odiarte tanto.

y ahora comprendo que si puedo quererte con tanta intensidad es que estoy vivo
si no te quiero, no respiro, no disfruto, no veo
así que aunque no puedas ser mía,
te amo a ti, para poder amar la vida.

2011-04-30T17:06:00.000-07:00

Hi ha persones immenses que ens fan riure nomes al veureles.
Son gent amb un aura especial, autentiques
m'agrada.la.gent aixi
que desafia la.grisor
que pensa i sent diferent
que.mira, i que toca de veritat.

Dedicat als de la uni, kem recorden i em duen encara alegries i amistat.

PD: Ai!! ke rapid ha passat aixo de la uni...

Oceana

2011-04-26T03:41:00.000-07:00

Hi havia una vegada un noi que va néixer d'un cocotero en una illa, tota per ell. Oceana, l'ànima del mar, només de veure'l es va enamorar bojament. Estava tan enamorada que quan el veia, la marea pujava i tota la illa era invaida pel mar.

El primer cop gairebé l'ofega, però tenia els pulmons molt grans de fer pesca a pulmó lliure i va resistir . A la segona i les següents, ja estava escarmentat i el home corria fins el cim més alt de l'illa. Oceana frustrada, cada cop s'hi apropava més a aquest cim i el noi tenia por que algun dia la marea pugés més a munt que el cel.

Cada cop feia menys soroll, evitava trepitjar branquillons i respirava més fluix i més tallat per tal que Oceana, que té orelles en totes les onades, no el sentís. Va agafar fang i es va embrutar tot el cos i el cabell, es va ficar una gepa i nos va rentar les dents en un mes. Oceana tenia ganes de veure'l però quan el va veure amb aquell aspecte va dir:

"Ja t'has tornat vell i lleig amb el pas del temps, com tot els humans! Vet aquí la vostra condemna! Ja no et vull posseir, me'n buscaré un altre"

L'home aliviat, va continuar amb el seu aspecte brut i fangós durant anys i panys, i va viure tranquil. Aleshores un dia, va morir de vell a la platja. Oceana va acudir a veure el que havia sigut el seu gran amor. El va acariciar amb les onades i el va dur dintre el seu sè. Allà li va retornar l'eternitat dels dies, la fresca juventut. Aleshores prenyada altra cop, Oceana va donar a llum a un banc de 10.000 peixos blaus, que van nadar ben lluny, a les aigües de l'Àrtic, fora de les corrents d'aquella mare perversa.

Els joves de Barcelona

2011-04-25T09:43:00.000-07:00

David, un jove de la zona alta de Barcelona juga a pàdel i no se li dona malament. A la mateixa hora, Kira, una pakistaní que ha vingut fa dos mesos a la ciutat, despatxa en el locutori del seu pare al carrer del Carme. Aparentment, no tenen gaire en comú, però el cert és que sí:

Semblen descafeinats i veuen la vida passar com adormits, com si els faltés alguna cosa...

Malgrat aquesta sensació tèvia, de vegades de la fanguera de l'inconscient apareixen
la rebeldia, la calor, el sexe i la força de les vísceres.

És en aquests moments quan cremen humanament. Malauradament, no són molts els episodis en que desperten de l'anestèssia de l'educació que han rebut. Un, l'educació de l'aparença i de la pell i, l'altra, la del tot és pecat.

En David va baixar un divendres a la nit, en plan pijo en el Raval, al carrer Sant Pau, al bar Marsella. La Kira atravessava el carrer vorejant i saltant els bassals de pixums que caracteritzen el barri xino, amb tots els respectes. Aleshores ell tevi que passejava, va creuar per casualitat una mirada amb els ulls foscos de la pakistaní. Es van fondre en una mirada de desig i per una nit, van deixar de banda tot el que havien après i van fer l'amor com mai ningú els havia ensenyat. El dia següent, va invair-los la rutina altre cop, però a diferència d'altres dies, duien un somriure a la cara.

2011-04-24T17:09:00.001-07:00

Com una fulla que es mou amb el vent,
com la fresca que fa a aquesta hora,
com el raig de llum que queda del Sol,
com el vol d'un ocell,
com la pols que trepitjo,
com el suspir d'un nen;

així d'important sóc jo.

2011-04-23T04:10:00.000-07:00

2010-04-08T14:15:00.001-07:00

2010-04-08T14:05:00.000-07:00

Aigua

2010-04-03T16:22:00.000-07:00

Les mans de la meva mare sempre són humides. Sempre estan fredes. La mà dreta penetra dins l'ànima dels cims més gèlids. Durant l'hivern acaricia la neu, n'agafa un grapat i se la refrega pel pit. La calor del seu cor la fon en un acte alquímic. Fa un gest descendent amb el braç esquerra i les gotes regalimen dins d'un plat de sopa. Quan és ple, llença aquesta aigua amb un moviment contundent cap el terra. Ho fa amb tanta força que així neix el riu: desbordant i ple de vida, com mil cavalls indomables.

Jo ara que sóc a mar, l'enyoro. Enyoro les seves llàgrimes, el seu alè fred i sobretot, les seves mans fortes i fràgils a la vegada. Qui fóra gota pura altre cop! Ara al mar només hi ha brutícia! Sóc filla d'una font que no oblido per més brutícia que empassi. Qui fóra gota pura altre cop!

Per la Marta, autora de la fotografia.

El vell i el riu

2010-03-27T10:09:00.000-07:00

Admiro el silenci present en tot. El silenci dels arbres; el silenci en moviment de l'aigua, el silenci transmutador del foc, el silenci ferm de la terra mullada. Als teus ulls també hi ha un silenci, el més bell que he presenciat mai. La quietut de saber-te viva és el que alimenta el meu silenci.

El buscador d'or ancià ha trobat quelcom valuós el seu sedàs. dins de l'instrument hi romanen unes pedretes que el riu ha arrosegat, destells d'or i algunes gotes d'aigua que el riu ha fet baixar. Ell mateix es mira el contingut del sedàs i se'n adona que ell no es més que aigua, pols i unes engrunes d'or. El silenci de la imatge li recorden els ulls de la seva estimada, plens d'alegria. Mira el cel, amb la joia d'un buscador que ha trobat, i no hi troba més que blavor i encara és més feliç. "No he de fer res més", pensa "ja he trobat el que sóc." Aleshores es desploma i es deixa arrossegar riu avall.

L'aigua es fresca i saludable. El cos de l'ancià comença a fragmentar-se formant un banc de salmons lliures que salta sense parar esquitxant les riveres costaneres inmersos en el silenci de la vida joiosa.

Regals

2009-12-21T06:51:00.000-08:00

Després d'una crisi èpica, el matrimoni Campeny-Rodríguez reprèn les regnes de la seva relació desbocada. Fa 2 anys l'esperit rebel i irreverent del Josep i la Maria va fer que s'acabés la relació a mode bomba. La Maria farta de fer de ama de casa , amb la carrera de imfermeria a les esquenes, cada dia tenia més pressió a la vena horta i als ovaris. En Josep treballava també com un desgraciat, deixant-se les banyes a la oficina i el tamany dels seus ous ja era considerable. Així que fa 2 anys tot va explotar esquitxant les parets i provocant un terravestall que va sentir tot el veinat, que es pensava que s'havia desencadenat la nova guerra civil.

Ara, 700 i picu dies després la màgia del Nadal, la Maria i en Josep s'han donat una nova oportunitat. Apareixen junts als àpats familiars i inclús riuen una mica més. Viuen a la seva antiga casa i ja en Josep ha deixat la pensió pullosa del raval.

El dia de reis pel dematí s'aixequen a la 1 del demantí i van a obrir els regals sota l'avet de nadal.

Maria: Té això és el teu regal
Josep: Oh, gràcies! què deu ser? - l'obre- oh... (es fa el sorprès) una ploma ...
M: Sí! es de les bones eh!
J: Sí ja veig ja ...- En Josep havia vist aquesta ploma als xinos d'abaix per 10 euros i pensa "Vella Garrepa i comodona, ni ha creuat el carrer!!"
M: Bueno, aveure el meu, on és?
J: És al safreig, carinyo!
M al safreig? que extrany , que deu ser... No fotis que... - arriba al safreig i es troba una rentadora nova.- Seràs imbècil! això és tot el que em mereixo?

I acte seguit, es van tornar a divorciar. Però el més curiós és que l'any que ve, per Nadal es van tornar a retrobar i a separar, i així fins que van morir de vells. Cada any, els regals s'allunyaven més dels seus respectius gustos, és a dir, cada any es coneixien menys; però a la vegada, cada any se sentien més sols, es necessitaven més. I així acaba la història, en forma de bucle.

LA SENYORA

2009-12-16T01:29:00.000-08:00

Honestament, no conec mirada més serena. Vaig recuperar la seva imatge un matí després de llevar-me i em va sentar com una briseta fresca que entra per la finestra del meu lavabo. Era la meva tieta Francina aquell ventet que em gelava les galtes.

Concretament la recordava asseguda al quart banc del Jutjat el dia del meu casament. La pamela que duia li sentava molt bé. Duia una trajo de colors cruus molt elegants. Els llavis pintats d'un rigorós vermell i els ulls amb ombres verdoses. No estava ni gaire erguida i encorvada mentre seia. Havia trobat una postura natural que la feia bella. Sempre havia trobat una postura natural i bella en els seus afers de la vida. És d'aquelles persones que destaquen sense voler-ho, que enamoren allà on trepitgen. Era un parèntesi d'harmonia en el nostro món caòtic.

No és que estigui enamorat de la meva tieta, ni molt menys! No... Encara que si no hagués sigut tieta meva, encara potser sí que hi estaria colat... El que passa és que ha estat un referent per mi. Des de petit, el seu contacte em tranquilitzava. Una abraçada seva feia que em disminuissin les pulsacions i que la respiració es relaxés. I ara amb la meva actual dona succeix al revés, em pugen les pulsacions, el colesterol, el sucre, la sal i la pebre si cal! És una cria cridanera i rondinaire. Què hi vaig trobar en semblant persona? No sabia que en un cos tan petit i pogués cabre tanta mala llet.

És perxò que recuperant el record de la meva tieta Francina López, que en pau descansi, sento la frescor de la seva mirada, la serenor dels seus gestos i la seva olor a senyora. Que mai s'apagui aquesta brisa!

L'Infant

2009-12-07T09:24:00.000-08:00

L'infant salta i salta perquè avui és diumenge. A ca seva els diumenges són dies d'alegria perquè viatja amb els seus pares al camp a trotar. Li sembla com si cada diumenge coneixés una mica més el món. Duu un dac negre i un mapa que va completant a mesura que passen les setmanes.

Avui la gespa és flonja i humida. Fan soroll mentre la trepitgen tot avançant per descobrir noves aventures. L'intrèpit explorador és al mig dels seus pares i es grontxa agafant una mà de cadascú. Duu un barret que li tapa els ulls del sol perquè així es pugui concentrar en cada passa que dóna. Del clatell del nano ragen unes bones gotes de suor que li surten del barret fruit de la calor i de la intensitat de la seva concentració.

Aquest cop, ell ha decidit d'anar en direcció oest. A mesura que caminen, la gespa esdevé pedra. Pedra rodona com uns ous ben grans. El pare li explica que aquestes pedres són tan rodones perquè roden i roden riu avall, prenent aquestes formes. Aleshores li diu "-Doncs debem ser aprop d'algun riu."

Ja senten la ramor del riu i ell bota i bota sense parar. Li encanten les aigües dels rius perquè són netes i fresques. Un cop aparten els matolls de la ribera, el veuen tot esplendorós. El menut es despulla i corra cap a una llacuneta que jeia estancada. Els pares es miren i rient també es despullen i s'avalancen cap a la llacuneta.

Després de les dues bombes damunt de l'aigua, l'explorador ha empassat una mica d'aigua i estussega com una vella. L'escuma crispeja damunt la superfície de l'impacte i ara s'extingeix poc a poc. De cop i volta emergeixen dos nens com per art de màgia prenent alè. Comencen a riure com bojos. El riu és pura alquimia atzarosa i ell ha donat als dos pares l'oportunitat de tornar a ser infants. Ho ha fet perquè és l'anyorança més gran que aquestes dues persones sentien i els volia ajudar a estar més alegres.

La mare, més rosseta que mai, li envia amb força les primeres gotes d'aigua al seu fill. Aquí comença una batalla d'aigua que mulla fins i tot l'apuntador.

Esquitxant-se els uns als altres van creant un moment etern on les gotes suspeses a l'aire i els riures embogits no s'aturen fins que cau el sol.

EL SOMELIER (1)

2009-12-05T01:31:00.000-08:00

"Excelentísimo Jorge Rossell, de bodegas Rossell,

Matías Orduño, nuestro somelier fijo, se ha dado de baja por Gripe A durante estas fechas tan señaladas. Aún no tenemos los vinos que acompañarán el menú y creemos que usted es la persona indicada para escogerlos. Le rogamos que venga a Madrid cuanto antes y le sustituya durante las comidas navideñas. Sabemos que el tiempo es justo pero su labor será bien recompensada.

LA CASA REAL, 23 DE DICIEMBRE 2009. "

El jove somelier, que posseia també unes bodegues al Penedès, sabia que tard o d'hora li arribaria una carta de les més altes esferes de la societat per solicitar la seva ajuda i avui ha arribat aquesta carta. No s'ha sorprès. S'ho ensumava feia temps ja que té bon olfacte. El millor de l'Estat Espanyol segons l'actual rànking.

Va agafar l'avió direcció Madrid en menys que canta un gall. I aquella mateixa tarda ja estava davant les reixes de la Zarzuela amb les dues maletes ajegudes a terra. Per molt glamour que hi hagués en les seves robes, un aire de pagès recorria el seu rostre. Agafat als barrots i amb la cara engantxada mirava si algú el podia obrir. El seu nas desproporcionat travessava la tanca i ja olorava els tiberis que es cuinaven a Palau. Semblava un camperol demanant feina a la Reialesa, com a l'Edat Mitjana. Però ell no n'era conscient de tot això.

(Continuarà)

L'Aire de la cova

2009-12-02T12:47:00.001-08:00

L'aire de la cova és viciat, viciat de cabòries, de crits sostinguts,perquè mai ningú ha cridat aquí dins.

El seu habitant ha fet que li suin les parets a aquesta cova en més d'una ocasió. La primera quan va néixer. Ho va fer aquí dins, doncs sa mare és la cova. En el moment del part la roca suava aigua regalimant des del sostre i formant un petit rierol que s'avocava a la sortida. Les parets es van esquerdar i durant hores tremolaven com si el nadó no es decidís a sortir. S'hi estava massa ve al cor de la Terra com per sortir a la superfície. Però finalment va decidir formar part del paisatge Maresmenc i esclatà enbogidament a plorar com si se'n arrepentís.

Ara tenia 20 anys i la cova començava a fer pudor a tigre. El món es movia, però no pas dins la cova, on la pedra és dura i s'erosiona de segle en segle. Tenia moltes teories de com havien de ser la vida allà fora. Preguntava a la seva mare, i la seva mare només li sabia respondre:

" Jo no puc explicar-te el que és viure perquè jo sóc inherta. No puc explicar-te el que és respirar, doncs jo no tinc diafragma. no puc explicar-te que és estimar, doncs la roca és dura. Fill, només et puc dir, que una fulla és una fulla; el cel és el cel; la fusta és la fusta; el sol és el sol... Ara ets tu qui ha de donar significat a les meves paraules."

El noi va dirigir-se a la sortida, va mirar la panoràmica i aquella bellesa ja no la podia explicar.

Wolf

2009-11-19T14:39:00.000-08:00

La cabanya estava feta de la mateixa fusta que el cos dels avets del seu voltant. Sempre hi fluctuava una brisa especial en aquest racó. La d'aquella tarda era freda però t'abraçava amb amor, com només sap la mare natura. És per aquest motiu, per aquestes sensacions, que els avantpassats d'en Lluna Blava, l'actual ocupant de la cabanya, van triar establir-s'hi. Eren la tribu indi-americana del Llop de llom Platejat en honor a aquest animal autòcton. La bèstia, que rondava i sobrevivia per aquells turons, mantenia una relació de dominància amb aquell poble. Quan el llop decidia aparèixer, el cap de la tribu havia de conversar, de vegades durant hores, amb aquell animal que volia expressar algun desig o plorava pel que havia viscut en solitut dins les entranyes del bosc.

En Lluna Blava era l'últim descendent d'aquesta tradició que començà 600 anys enrere. Els records de les històries que havia escoltat de petit eren ja l'últim testimoni de les vivències dels seus revessavis. Aquests pensaments ja divagaven cap l'oblit i pocs cops es presentaven al cap del nostre amic. En Lluna Blava havia conegut a una xiqueta californiana d'ascendència francesa, la Marie Bourgou, i des d'aleshores n'hi venien d'altres pensaments. No necessariament ardents, que també, sinó també vingueren les seves primeres precupacions materialistes. "Com pots viure així!? haurem de redecorar aquesta xossa, que ara és un niu de rates. Ah! i caldrà posar una gran televisió que em tornaré boja amb aquest silenci...."

El gran llop platejat encara venia a confessar-se algunes nits que se sentia moix. Com que l'únic membre de la tribu viu era en Lluna Blava doncs li explicava a ell les expreriències que havia viscut els darrers dies. Aquell llop tenia una presència de rei. Era una imatge per al silenci. Observar-lo mentre comunicava les seves angoixes ja era un regal pel seu interlocutor. En 600 anys aquell llop havia escissat a més de 50 homes que l'escoltaven amb compassió, parant bé l'orella i sense treure-li l'ull de sobre.

Però la Marie no estava per punyetes. Aquell "gos" mai li havia fet gràcia i quan va poder el va empressonar: "Carinyo, ara que serem tan feliços amb la nova personeta que vindrà, potser hauríem d'anar amb compte amb aquell gos... potser té la ràbia o li vol fer mal al nen... mai se sap... es que no mires les notícies?" "Però Marie...és un animal sagrat, mai ha fet mal a ningú..." Però les cuixes de la Marie estaven més mulsudes i atractives que mai i més si s'aixecava la faldilla d'aquella manera com ella només sabia. En Lluna Blava va oblidar ràpidament el contingut d'aquella conversa, va oblidar les llegendes ancestrals i , per un moment, també va oblidar qui era son pare.

Poseu en marxa la vostra imaginació: El cel és verd, rogent i amb destells daurats. El silenci regna sota i sobre el bosc. El llop ancià, de 600 anys, jau a terra davant la cabanya. Unes cadenes ben amarredes al coll fan que jaigui més del que voldria. Està aburrit. Ja no diu res. Vigila la casa, perquè desconfia dels humans.

2009-11-18T14:36:00.000-08:00

- Ei Joan, què hi fas aquí tot sol ?
En Joan es treu el diari de la cara i s'abaixa les ulleres de sol i el mira.

- Però si és de nit! Què hi fas amb les ulleres de sol llegint el diari? en aquest parc?- va dir alarmat.

- Home, Pere jo també m'alegro de veure't. - va dir en to iròinc- Doncs, mira: el que faig és distreure la ment. Això és el que faig! Vull concentrar-me amb el que llegeixo perquè no vull estornudar, de cap de les maneres.

- A veure fill meu! quines parides dius, va anem cap a casa que avui t'ha tokat massa el sol i de vegades no és bo. - Va agafar en Joan pel braç.

- Que no! - alliberant-se de la ma del seu amic.- Que no! quan se'm passin les ganes d'estornudar tornaré a casa amb la família però de moment no vull perdre la concentració!

El Pere va seure al banc al costat de'n Joan i va voler ficar un granet més de la seva paciència en el discurs esbojarrat del seu, cada cop més ennat, amic.

- Digues... explica'm què collons passa. va preguntar-li en Pere, més tranquil.

-Doncs mira Pere... que aquest matí era al bany treient-me les lleganyes i de cop i volta la cara em picava, he tallat la respiració he obert les nàrius tan com el meu nas ha sapigut i PAM! he estornudat! Però he estornudat tan fort que he notat com els meus ulls quasi sortien d'òrbita.

_Això es impossible!

- Que no! espera que continui. Més tard al break de la feina, mentre prenia el cafetó, he tornat a estornudar. Però aquest cop ha sigut tan potent, que el meu ull esquerre ha sortit propulsat i m'ha quedat penjant. Clar... i tothom cridant allà! No estan acostumats a veure-ho això.

- M'ho estàs dient en broma no?

-No que va, és genètic és veu. Salta una genració si l'altre no, el meu avi ho tenia , el meu pare no i jo avui ho he comprovat. Però en fi... El meu pare té un altre tic. Quan es fica nerviós les seves cervicals es comencen a bellugar i a perdre consistència fins que li cau el cap damunt la taula. Es veu que el meu besavi també ho patia, així que el meu fill.... ai mare, també ho patirà.

- òstia joan no sabia aquesta besant humorística teva- reia en Pere cada cop més.

Els teus ulls

2009-11-15T06:17:00.000-08:00

La teva mirada ja em diu d'on vens i cap on vas. Sé que el color és pur atzar genètic però reconec que el blau dels teus ulls fa que em gronxi relaxadament pel vaivé de les onades. El mar que expresses quan em mires vol ser descobert per algun Cristòfol Colom perdut en aquesta gran ciutat. Però mai arriba oi?

Deixa'm que sigui jo aquest jove explorador que et llegeixi la mirada. Has crescut entre coixins i no vols que ningú vingui i et desmonti el conte de fades. No creguis que per aparentar la fragilitat del quars, ets quars, ni mica, ni feldespat. Ets molt més que això, no riguis, creu-me. Tens sort d'amagar aquella nena juganera en un racó del teu iris fraccionat pels solcs i també tens sort al amagar els errors que els teus avant-passats van cometre i tu no cometràs.

Sé que no creus en Déu, però per a que els ulls parlin de tantes coses ha d'haver-hi algú que organitzi les mirades.

Estem a pocs centímetres l'un de l'altre, i en canvi percebo un abisme entre tu i jo. Sí, per molt que somriguis et mantens a anys llum de les meves paraules, ho sé. Escoltes, no ets pas sorda; veus, no ets pas cega; però raones massa i et busques enemics allà on vas. Al teu estanc s'hi enfonsen pedretes que la gent que t'estima va llençant per a ajudar-te. Aquestes pedres s'enfonsen i et cauen als peus.

Ei, ara potser m'estik flipant! no tinc la carrera d'analista d'ulls ni res d'això! però és que els teus ulls fa dies que volen dir-me tot això.

MEL MELOSA

2009-11-15T05:14:00.000-08:00

Qui gossa despertar a la reina de les abelles? no veieu que dorm? Porta dies engreixant i ara comença a tenir l'aspecte d'un polze rallat.

Sa majestat no s'imaginava que la vida de monarca fos tan dura. Ni ella, ni cap de les altres abelles del panal, perquè els animals actuen per instint i no es plantegen aquests dilemes. És l'única fèrtil de tot el panal i ara emmagatzema milers d'ous al seu ventre.

Cansada d'esperar un destí millor, l'abella rondina a cops de peu contra els hexàgons del palau. Escollida per Déu com la monarca d'aquelles cel.les ha de parir cada any milers d'ous, de fills que possiblement mai saludarà ni un sol cop pels passadissos, perquè surt poc pels passadissos ja que sempre està embarassada. No es perd en la il.lusió de ser la reina perquè en el fons és la més esclava del regne.

Una nit quan tothom descansa, la intrèpida i desgastada majestat, empren el vol cap a terres llunyanes on ningú la pugui fertilitzar. Aquesta sensació suïcida és la primera sensació agradable que sent l'abella a la seva vida. El brunzit de les seves ales és també tota una novetat per ella i és pregunta com les seves companyes no es queden sordes amb aquesta vibració incessant.

El sol que surt per darrere les muntanyes es reflexa a les retines de l'esclava alliberada que ara es dirigeix cap l'oest. Sobrevola les muntanyes maresmenques i se sent atreta per l'escampat groc que hi ha sota les seves potes. Les dents de lleó, grogues com el sol, li parlen a través de l'olfacte de la seva incontinència sexual i la seva necessitat de ser polinitzades. L'insecte, que cada cop se sent més petita i més feliç, entén perfectament el que demanen les dents de lleó i no triga en ficar-se mans a l' obra. Quan aterra sobre la flor aixeca una polsaguera groga que la fa sentir més viva que mai. De cop i volta, com per art de màgia, oblida qui fou en el passat i cau pressa del seu dolç instint.

ISORA

2009-11-15T05:06:00.001-08:00

La van trobar exploradors portuguessos a finals del s.XIX en una expedició per la selva Amazònica.

"Flor tropical amb llavis emmetzinats.
Orgullosa de ser roja ( però no del seu verd genital).
Divina silueta
Pessics de desig. Set anunciada"

Els exploradors van morir d'amor dies després de mirar-li als ulls. Les genives del seu verí s'ensumen a kilòmetres. En aquest territori delimitat pel seu perfum de gerd, no hi sobreviuen ni els insectes. Els animals també moren d'amor.

La història comença i acaba ara, quan Isora mor per amor. Quan se'n adona que ningú l'escolta, ni la mira. Pobra Isora, la pluja damunt les fulles l'ha assassinat.